Revelroom.ca es la mejor solución para quienes buscan respuestas rápidas y precisas a sus preguntas. Nuestra plataforma ofrece una experiencia continua para encontrar respuestas fiables de una red de profesionales experimentados. Únete a nuestra plataforma para conectarte con expertos dispuestos a ofrecer respuestas detalladas a tus preguntas en diversas áreas.
Sagot :
Només se senten lladrucs d'un silenci llunyà, inspirar aire saturat d'incomprensió, de dubtes aspres, mentre em limito a perdre la mirada en la brisa de l'aigua salada. No sento res, no aconsegueixo endevinar la temperatura que acaricia la meva pell ni sé perquè ho intento, estic relaxada en aquest parèntesi efímer, pensant sense pensar, buscant alguna cosa dins meu que no puc trobar ni vessar llàgrima negra que m'amenaça constantment. Noto alguna cosa punxegut que sorgeix del no-res i em fa tremolar l'ànima, no és amor, no és dolor, és dolça venjança d'una onada de records malaltissos que no es van esborrar al bar sinó que ressorgeixen cada cru alba. No entenc perquè agraeixo aquest pecat que sento ni perquè anhelo a donar-li la mà a la mort, només que gaudeixo planejant sofriment mentre m'acompanya el fum d'un cigar arrugat, el va inspirar fortament fins fer-me mal, mentre desitjo que aquest petó diabòlic torni a fregar els meus llavis.
Ara aspiro tot aquest aire i torno al món i tots això eterns sentiments que em bomben amb força, que em descobrien, es redueixen i queden impresos en les meves venes per tornar a ressorgir, per ara em continc però sé que algun dia la ira vessarà sang pels meus ulls i aquest múscul latent sospirarà.
Es que no em mereixo la lluna però tampoc esgarrapades de tempestes.
Bé avui estic una mica bastant adormit, només he dormit cinc hores en tot el cap de setmana, saps? Un trosset de culpa ho té el següent:
Divendres quan arribi a casa, vaig trucar per telèfon a una amiga que és molt especial, em va explicar moltes coses molt rares (ella és així també) però agradables, em va dir alguna cosa sobre que la idealitzava (!) I tractava d'aferrar-me a ella perquè ara em sentia sol ...
De vegades no l'entenc ... Li dic i li requeté-dic que jo no em enlluernar amb les estrelles però sé ... que sé molt bé reconèixer-les, a veure si ara va a resultar que no conec el firmament, com si no havia de saber guiar-me fins a la seva habitació cada nit per veure dormir?, en fi ... segur que encara pensa que només vaig a buscar per la maleïda neteja de primavera, si sabés perquè està tan bruta el cau, em mataria!, el dia anterior a la seva arribada els nens perduts i un servidor ho posem tot cap per avall perquè ella ho arregli tot al seu gust i pugui sentir-se com una mare de veritat, a ella li agradaria ser major, casar-se i tot això de créixer ... això ... a mi em fa bastanta por, el món dels grans no és divertit, ells mai juguen, fan números, discuteixen i parlen de coses avorrides, a més tenen l'espantosa costum de no mirar-se als ulls. De vegades quan penso en Wendy m'espanto molt per ella, cada any està més alta, té el cos diferent, la seva cara es fa diferent, i quan la sento no fa olor com nosaltres. És terrible pensar que algun dia no voldrà xipollejar en els tolls de fang, jugar a fet i amagar, lluitar amb els indis, banyar amb la roba dels diumenges, i fins i tot explicar contes, ella diu que això és el que fan les mares però jo no ho crec perquè una vegada vaig tenir una i em va deixar oblidat en un parc, vaig plorar i vaig plorar però ella no tornava, i no va tornar. Ara ja no ploro, les mares bones no existeixen.
El que més em terroritza de veure créixer a Wendy, és que arribarà un dia en què no pugui volar, no ho recordarà, no solcarà el cel amb mi, i ni la pols de fada podrà elevar, perquè ella ho haurà oblidat com la meva mare es va oblidar de la meva en aquell parc. Diables! M'estic posant molt trist, si s'assabentés meva amiga no li agradaria gens en absolut, a més podria posar trist també i això seria fatal, perquè m'importa, m'importa molt, com m'importen meus estimats nens perduts, com m'importa Campaneta .. . no poden veure així, jo sóc Peter Pan
Quan en el món dels humans un nen deixa de creure en les fades, una fada cau morta en Mai-mai, les fades mai viuen molt de temps però si un nen aplaudeix amb molta força, la fada ressuscita amb més energia que mai.
Et explicaré un fet científic que està comprovat pels savis més savis enllà com pocs, sempre que un nen riu, sempre, sempre, neix una fada.
Fins demà Wendy.
Esperamos que hayas encontrado lo que buscabas. Vuelve a visitarnos para obtener más respuestas e información actualizada. Agradecemos tu tiempo. Por favor, vuelve cuando quieras para obtener la información más reciente y respuestas a tus preguntas. Tu conocimiento es valioso. Regresa a Revelroom.ca para obtener más respuestas e información.